El 2 de març d’aquest any 2019 va entrar en vigor la LO 2/2019 d’1 de març, de modificació de la LO 10/1995 del Codi Penal, en matèria d’imprudència en la conducció de vehicles a motor o ciclomotor i sanció de l’abandonament del lloc de l’accident. Tal i com el preàmbul de la llei exposa, el Legislador ha introduït els supòsits, numerus apertus, en què es considerarà la conducta com a imprudència greu, així com una definició de la imprudència menys greu; ha augmentat les penes associades a aquestes conductes; ha creat un nou delicte, d’abandonament del lloc de l’accident.

Tot i que compartim plenament la preocupació del Legislador pel gran nombre d’accidents de trànsit per causes evitables si es mantingués una conducció responsable, la reforma introduïda per la LO 2/2019 ens genera inquietud per la severitat de les penes que preveu en alguns dels casos i perplexitat per les deficiències tècniques i de redacció que conté. Creiem que la reforma de la LO 2/2019 no serà la solució al nombre d’accidents de trànsit evitables, o com a mínim no en serà l’única solució, sinó que allò que ajudaria a minimitzar el nombre de víctimes a les carreteres és una bona educació vial, per conscienciar els conductors de la necessitat d’una conducció atenta, responsable i normativa, així com un major desplegament del control policial a les carreteres, o fins i tot la introducció de noves tecnologies en els vehicles que impedissin superar determinades velocitats o arrencar la marxa en cas de consum de tòxics. Per exemple, està en debat i desenvolupament la introducció en els vehicles d’un etilòmetre que impedeixi engegar el vehicle si el resultat és positiu. Creiem que qualsevol d’aquestes opcions seria més efectiva per prevenir accidents de trànsit que la reforma legislativa aquí analitzada. La LO 2/2019 suposa la previsió d’unes penes per conductes imprudents molt elevades que són desproporcionades en relació a les penes que el Codi Penal associa a altres conductes delictives doloses i de molta més gravetat.

Una primera modificació és la dels articles 142 (d’homicidi imprudent) i 152 (de lesions imprudents) del Codi Penal. En tots dos preceptes s’ha inclòs una definició d’imprudència greu i una definició d’imprudència menys greu, en els casos en què l’homicidi o les lesions imprudents s’haguessin comès utilitzant un vehicle a motor o un ciclomotor. Els apartats 142.1.II i 152.1.II del Codi Penal defineixen que una conducció en alguna de les circumstàncies de l’article 379 del Codi Penal -sota els efectes de l’alcohol, les drogues, els estupefaents o les substàncies psicotròpiques, o amb una velocitat superior a la permesa en 60km/h en via urbana o 80km/h en via interurbana- serà sempre considerada imprudència greu. I els apartats 142.2.II i 152.2.II del Codi Penal defineixen que serà imprudència menys greu la conducta conseqüència d’una infracció greu de les normes de trànsit, determinant que serà el Jutge o Tribunal qui haurà d’apreciar aquesta gravetat de la infracció.

Confon aquesta definició normativa de la imprudència menys greu, ja que sembla contradir les definicions i reflexions que la jurisprudència i la doctrina solen fer d’aquest concepte. MIR PUIG recull que per imprudència menys greu s’entén la infracció de normes de cura no tan elementals com les que vulnera la imprudència greu, normes que respectaria no només el ciutadà menys diligent, sinó un de curós; aquest és un criteri seguit per la majoria de la jurisprudència. De manera que, el fet que la LO 2/2019 defineixi la imprudència menys greu com a infracció greu de les normes de trànsit fa dubtar de si:

• el terme greu es refereix a la gravetat de la conducta, a la intensitat de la conducta, conforme s’infringeix no només en part, sinó absolutament les normes de cura no tan elementals com les que vulnera la imprudència greu;
• o si per contra el terme greu es gradua segons la importància de la norma infringida;

La primera de les opcions pot ser considerada una interpretació forçada del precepte o com a mínim complexa. La segona de les opcions implica desbancar el concepte d’imprudència greu, fora del supòsits que ara ha taxat la LO 2/2019 amb la remissió a l’article 379 del Codi Penal, ja que si la imprudència menys greu es correspon a infraccions greus, la imprudència greu queda orfe del tipus d’infraccions que la defineixen.

Una segona modificació introduïda per la reforma aquí analitzada és la creació dels articles 142bis i 152bis del Codi Penal, segons els quals es preveuen penes de presó superiors en grau en cas d’homicidis o lesions imprudents comesos en qualssevol dels supòsits dels articles 142.1 i 152.1, entre els quals hi ha l’ús de vehicle a motor o ciclomotor. Per aplicar aquests tipus agreujats, el Legislador ha previst els següents requisits, els quals són cumulatius:

• penes superiors en un grau, és a dir, de 4 anys i un dia a 6 anys:
  • que el fet sigui de notòria gravetat, segons la singular entitat i rellevància del risc creat i el deure normatiu de cura infringit
  • en el cas de l’article 142bis, que el fet hagi provocat la mort de dos o més persones, o la mort d’una persona i lesions constitutives dels delictes dels apartats 152.1.2n o 152.1.3r en les altres persones;
  • en el cas de l’article 152bis, que el fet hagi provocat lesions constitutives del delicte de l’article 152.1.2n o 152.1.3r a una pluralitat de persones
• penes superiors en dos graus, és a dir, de 6 anys i un dia a 9 anys:
  • que el fet sigui de notòria gravetat, segons la singular entitat i rellevància del risc creat i el deure normatiu de cura infringit
  • en el cas de l’article 142bis, si el nombre de morts fos molt elevat;
  • en el cas de l’article 152bis, si el nombre de lesionats fos molt elevat;

La dificultat interpretativa d’aquests nous preceptes és màxima, ja que la redacció utilitzada és al nostre parer inconcreta i genera inseguretat jurídica. Haurà de seguir-se de ben a prop la definició que els tribunals facin dels termes de notòria gravetat, singular entitat, singular rellevància o pluralitat de persones que aquests articles contenen. Com que els requisits són cumulatius i no disjuntius, la primera clàusula sembla restringir l’aplicació d’aquests tipus agreujats als casos d’imprudència greu, ja que obliga a considerar el deure normatiu de cura infringit i la rellevància del risc creat. Però tal consideració pot no ser tan lògica, tenint en compte la definició que el Legislador ha fet de la imprudència menys greu.

Pel que fa a la segona clàusula, la del nombre de víctimes, suposa suprimir en aquests casos l’aplicació del concurs real de l’article 73 del Codi Penal. Per la redacció del tipus, continuarà regint el concurs real sempre i quan no concorri el supòsit de la primera clàusula (que el fet sigui de notòria gravetat, segons la singular entitat i rellevància del risc creat i el deure normatiu de cura infringit). La redacció és confusa i en el supòsit del 142bis del Codi Penal de “la mort d’una persona i lesions constitutives dels delictes dels apartats 152.1.2n o 152.1.3r en les altres persones” fa dubtar de si seria aplicable el tipus agreujat en cas d’un mort i un ferit greu, o si només és aplicable en el cas d’un mort i més d’un ferit greu, per l’ús del plural que fa el Legislador. En el cas del 152bis del Codi Penal de “pluralitat de persones”, per interpretació sistemàtica i coherent amb l’article equivalent 142bis, entenem que pluralitat equivaldrà a dues persones. Pel que fa al segon subtipus agreujat, el més punitiu, tenint en compte la pena tan elevada que comporta, hauran d’interpretar-se restrictivament els termes tan genèrics de “molt elevat” que utilitzen ambdós preceptes, 142bis i 152bis.

En tercer lloc, i deixant al marge la modificació de l’article 382 del Codi Penal, l’última modificació destacada de la reforma és la introducció d’un article 382bis del Codi Penal, segons el qual es crea el delicte d’abandonament del lloc de l’accident. Segons el preàmbul de la llei, es pretén castigar la “falta de solidaritat” i la “maldat” de qui fuig sabent que deixa enrere algú ferit o mort. Segons exposa el preàmbul, el delicte s’ha concebut per evitar impunitat en els casos en què no concorrin els elements de perill manifest i greu que exigeix el delicte d’omissió del deure de socors en accidents de trànsit, de l’article 195.3 del Codi Penal. Així, segons la pròpia redacció d’aquest 382bis, el delicte és d’aplicació subsidiària al delicte del 195.3 del Codi Penal. La qual cosa fa reflexionar respecte del caràcter fragmentari del dret penal, en virtut del qual el dret penal només hauria de protegir el bé jurídic davant dels atacs més forts. En canvi, sembla ser que mitjançant aquest nou delicte, la barrera protectora del bé jurídic del 195.3 del Codi Penal s’eixampla, de manera que tot i mancant els requisits de perill manifest i greu sigui típic l’abandonament de les víctimes.

La nova conducta típica es defineix de la següent manera: “el conductor d’un vehicle de motor o d’un ciclomotor que, tret dels casos contemplats a l’article 195, voluntàriament i sense que concorri risc propi o de tercers, abandoni el lloc dels fets després de causar un accident en què morin una o vàries persones o en el qual se’ls causés lesió constitutiva d’un delicte de l’article 152.2”. Tenint en compte, com dèiem, que aquest precepte s’ha estructurat com a subsidiari de l’article 195.3 del Codi Penal, el qual castiga l’omissió de socors d’algú que estigui en perill manifest i greu, causat per accident, entenem que allò que castiga el Legislador amb aquest nou delicte és merament l’abandonament del lloc de l’accident, encara que no hi hagi o no sigui greu o manifesta la necessitat de socors. La qual cosa fa dubtar de quin és el bé jurídic protegit, a contrario del que explica el preàmbul de la llei, perquè si les víctimes no necessiten socors, sembla que allò que pretén el Legislador és assegurar que l’autor dels fets es quedi al lloc dels fets, per tal d’identificar-lo. O, en els casos en què hi hagi perill per les víctimes però no sigui ni greu ni/o manifest, estaríem novament en la discussió de si aquesta previsió afecta al caràcter fragmentari del dret penal, de manera que aquest sigui un atac al bé jurídic solidaritat que mereixi una resposta penal. Així mateix, la conducta només serà típica en cas de víctimes lesionades si aquestes ho són de lesions de l’article 152.2 del Codi Penal, que són aquelles lesions de pèrdua o inutilitat d’un òrgan o membre principal, o d’un sentit, o la impotència, o esterilitat, o greu deformitat, o greu malaltia, o mutilació. Tenint en compte que el tipus només preveu la modalitat dolosa, serà difícil provar que l’autor que abandona el lloc de l’accident sap o es pot afigurar que les lesions que ha causat són aquestes que hem enumerat.

Finalment, apuntar que les penes de presó previstes a les conductes típiques són les mateixes que en el delicte d’omissió del deure de socors, excepte les de l’apartat tercer, respecte del qual es preveu un rang de pena de presó menor -de tres a sis mesos, en comptes de sis mesos a divuit del 195.3 Codi Penal-. I, en aquest nou delicte, es preveuen penes de privació del dret a conduir vehicles a motor i ciclomotors, no contemplades a l’article 195.3 del Codi Penal.