El Tribunal Constitucional va dictar sentència el 16 de juliol de 2019 confirmant la sentència del Tribunal Suprem 116/2017 de 23 de febrer, Cas Llista Falciani, desestimant la demanda d’emparament que el recorrent Sixto Delgado de la Coba va formular per vulneració dels drets fonamentals a la presumpció d’innocència i a un procediment amb totes les garanties, de l’article 24.2 de la Constitució. Aquesta sentència és rellevant ja que confirma -amb pocs matisos- la interpretació que el Tribunal Suprem va realitzar de l’article 11.1 de la LOPJ, a la sentència precedent.

El Sr. Falciani era un treballador del banc suís HSBC Private Bank Suisse de Ginebra i, aprofitant la seva posició laboral, es va apropiar de llistats d’informació econòmica dels clients de l’entitat bancària, amb la intenció de vendre’ls a tercers i lucrar-se. Aquests llistats d’informació van ser trobats en una entrada i registre realitzada al domicili del Sr. Falciani i utilitzats com a prova de càrrec en el procés penal a Espanya contra el Sr. Delgado de la Coba, per delictes contra la Hisenda Pública.

Vista l’al·legació que va formular la defensa del Sr. Delgado de la Coba sobre l’ús d’aquesta prova, la Sala Segona del Tribunal Suprem va considerar que aquests llistats d’informació que incriminaven al recorrent en cassació no era prova il·lícita, ex article 11.1 LOPJ, ja que havien estat obtinguts per un particular i amb una intenció aliena a la preparació de proves per presentar en un procediment penal. El Tribunal Suprem va concloure que la “regla d’exclusió [de la prova il·lícita] només adquiria sentit com a element de prevenció davant dels excessos de l’Estat en la investigació del delicte”. De manera que “la prohibició de valorar proves obtingudes amb la vulneració de drets fonamentals adquiria sentit genuí com a mecanisme de contenció dels excessos policials en la recerca de la veritat oculta en la comissió de qualsevol delicte”. La sala de cassació va matisar que això no suposaria acceptar incondicionalment la licitud de fonts de prova obtingudes per particulars, sinó que haurien de ponderar-se les circumstàncies de cada cas i la intencionalitat en l’obtenció d’aquestes fonts de prova. La sentència va considerar que serà determinant que “mai, de forma directa o indirecta, hagi actuat [el particular] com una peça camuflada al servei de la investigació penal, ja que en cas contrari la regla d’exclusió provatòria seria plenament aplicable”.

El recorrent en empara va argumentar que la interpretació del Tribunal Suprem de la regla d’exclusió de les fonts il·lícites de prova vulnerava els seus drets fonamentals a la presumpció d’innocència i a un procés amb totes les garanties, ja que un pronunciament estimatori del Tribunal Constitucional suposaria l’absolució del Sr. Delgado de la Coba, perquè el llistat d’informació era l’única prova de càrrec contra el condemnat. Així mateix, el recorrent va considerar que la Sala Segona del Tribunal Suprem havia restringit de manera excepcional l’àmbit d’aplicació de l’article 11.1 LOPJ, entenent que era necessari objectivar la interpretació del precepte, i que la seva interpretació literal no permetia diferenciar els supòsits segons la intenció subjectiva que va motivar l’autor de la vulneració dels drets fonamentals en el moment de cometre-la.

La sentència del Tribunal Constitucional, un cop exposats els principis generals de la doctrina constitucional sobre la prova il·lícita i els elements del judici de ponderació, entra a valorar si la interpretació del Tribunal Suprem de l’article 11.1 LOPJ -conforme aquesta disposició legal no es refereix a qualsevol vulneració de drets fonamentals, sinó, tal i com correspon a l’estricte àmbit processal en el qual desplega eficàcia, a la proscripció d’utilitzar instrumentalment mitjans d’investigació que lesionin aquestes titularitats primordials- és respectuosa amb les exigències constitucionals que dimanen de l’article 24.2 de la Constitució. Adverteix, en primer lloc, que no és revisable en empara la consideració del Tribunal Suprem conforme sí que s’havia vulnerat el dret fonamental a la intimitat, com a dret fonamental substantiu. Conclou, en segon lloc, que el sentit específic de la garantia del procés degut inclosa a l’article 24.2 de la Constitució és el de protegir als ciutadans de la violació instrumental dels seus drets fonamentals que ha estat verificada, justament, per obtenir proves. Afirma que d’aquesta manera es protegeix la integritat del sistema de justícia, la igualtat de les parts i es dissuadeix als òrgans públics, concretament a la policia, però també als propis particulars, de realitzar actes contraris als drets fonamentals amb finalitats d’obtenir un avantatge provatori en el procés. Tret d’aquests supòsits, és a dir, en cas que no existeixi una connexió o lligam entre l’acte determinant de la ingerència en el dret fonamental substantiu i l’obtenció de fonts de prova, les necessitats de tutela d’aquest dret són alienes a l’àmbit processal i poden substanciar-se en processos penals o civils directament encaminats a sancionar, restablir o rescabalar els efectes de la vulneració d’aquell dret.

Així, el Tribunal Constitucional conclou que el fet que l’autor de la vulneració originària del dret substantiu fos un particular no altera en absolut el cànon de constitucionalitat aplicable, des de l’òptica del dret a un procediment amb totes les garanties (art. 24.2 CE), “de manera que l’exclusió dels elements provatoris obtinguts ha de ser, també en aquest tipus de supòsits, el punt de partida o regla general”, si bé l’òrgan judicial podrà valorar en cada cas, segons els paràmetres ja exposats, la falta de necessitat de tutela processal. Així mateix, afirma que tal i com va considerar la sentència objecte de la demanda d’emparament, en el cas analitzat la intromissió en el dret a la intimitat està mancada de connexió instrumental, objectiva o subjectiva, amb actuacions investigadores dutes a terme per autoritats espanyoles o per alguna part processal no pública. De manera que des del paràmetre “índole i característiques de la vulneració” originària del dret fonamental substantiu, la tutela de la intimitat dels clients de l’entitat bancària davant de la violació comesa pel Sr. Falciani queda plenament assegurada amb els procediments penals o civils que puguin desplegar-se al país en el qual s’hagi consumat aquesta intromissió inter privatos, sense que s’apreciï cap connexió instrumental amb el procés penal espanyol. Afegeix que des del punt de vista de control intern, aquests llistats obtinguts d’una violació consumada del dret a la intimitat només indiquen l’existència d’un compte bancari i l’import del compte, sense que apareguin els moviments del compte, els quals sí que haurien pogut revelar comportaments o hàbits de vida de l’interessat. De manera que, segons el parer de la sentència, no hi va haver una intromissió amb la intensitat suficient per estendre les necessitats de tutela del dret substantiu a l’àmbit processal penal, al no concórrer aquesta connexió instrumental entre aquest procediment i l’acte d’ingerència. Puntualitza la sentència que “a més a més (…) la intromissió s’ha produït fora del territori on regeix la sobirania espanyola, de manera que no només es tracta d’una ingerència de menor intensitat, sinó que només el nucli irrenunciable del dret fonamental a la intimitat inherent a la dignitat de la persona [podria] obtenir projecció universal”. La sentència finalitza el seu raonament indicant que aquesta interpretació no genera un risc de propiciar pràctiques que a futuro comprometin l’efectivitat del dret fonament a l’ordenament jurídic espanyol, ja que a Espanya no hi ha opacitat bancària emparada pel poder públic que pugui incitar a la proliferació d’intromissions il·lícites entre particulars.